Esperant que surti el sol

La vida té cops amagats, que us he d’explicar jo ara, no? En un viatge com el meu d’un any no tots els dies son flors i violes. Hi ha alguns dies, sortosament molts pocs, que son per oblidar. Però el més important és encarar-los i mirar de passar pàgina el més aviat possible.

Sempre m’ha fet gràcia l’astrologia i soc d’aquells que miro, ni que sigui de reüll, l’horòscop del dia. Fa quasi dos anys, com passa el temps, un amic de la meva amiga Carme, que es dedica a temps parcial a fer prediccions amb les cartes del Tarot, va dedicar-nos una estona a un grup d’amics. Fins llavors només sabia que el meu signe és Balança. Aquell dia però, vaig entendre que el meu ascendent Àries te força influència sobre la meva forma de ser. Mentre el signe de Balança es caracteritza per buscar constantment un equilibri, Àries és un signe de foc. O sigui, tot lo contrari. Encara recordo com la Carme al·lucinava interpretant la meva carta astral. I jo no entenia res i em pixava de riure mirant-li la cara d’entusiasme.

Però veure com algú que no et coneix de res et diu coses a la cara que ni els teus millors amics coneixen. Això si que em va posar la pell de gallina. Jo el vaig posar a prova i ell mirant les cartes anava responen a preguntes concretes. El temps li ha acabat donat un bon nivell d’encert a les seves prediccions. Malgrat tot, el que més em va sobtar va ser la conversa que varem mantenir sobre el que ell creia que a mi m’aniria be:

- I tu perquè no marxes a fer un viatge?

- Un viatge? A on?

- A qualsevol lloc, lluny perquè trenquis amb la teva rutina absorbent i malaltissa, segur que t’aniria bé.

- Uff no se, no se.

- Jo ho vaig fer en el seu dia i va ser el millor que mai he decidit fer. Ara be, a tu no et veig capaç de fer-ho, estàs massa centrat en teu dia a dia…

Doncs per ser que no em coneixia, la va tocar força el paio! Únicament va fallar en que el meu ascendent Àries un dia va decidir que ja n’hi havia prou i el somni desitjat s’havia de fer realitat d’una vegada per totes, ara o mai! I va ser el jo Àries, amb la seva arrogància, capacitat d’iniciativa, arriscat, improvisador, energètic, amb impulsos poc reflexius i a vegades amb certa agressivitat i mal caràcter, el que va guanyar-li la partida al jo Balança.

Diuen que després de la tempesta sempre arriba la calma, al igual que després d’un fred hivern sempre arriba una esplèndida primavera. Ara mateix em trobo a Sucre (Bolívia), una preciosa ciutat d’estil colonial, tot esperant que surti de nou el sol per continuar el meu camí. I és que ahir, tot d’una, vaig tenir un entrebanc inesperat i que em manté a l’espera o potser serà el repòs del guerrer? Un pas en fals a la dutxa de tipus banyera, relliscada segura. La mala fortuna va fer que tot el meu pes acabés xocant amb les costelles contra la banda alta de la banyera. Com a resultat una caiguda que ni a les millors pel·lícules d’acció. Les costelles van patir un cop tan fort que al primer moment vaig patir per un possible trencament.

Una visita a un hospital Bolivià no crec que sigui una cosa que facin massa viatgers. No és un lloc gens turístic. I no és que ho recomani, però be, conèixer les infraestructures hospitalàries d’un país també ajuda a entendre’n millor el seu funcionament. Els mitjans son els justos i necessaris però el tracte ha estat exquisit. La diagnosi: una contusió toràcica. El tractament: una banderilla de calmants al cul cada 24 hores durant tres dies i repòs.

Així doncs ara tinc temps per posar el blog al dia i planificar una mica els propers destins. I ja us avanço que el jo Àries vol fer canvis sobre la planificació prevista però encara ho està negociant amb el jo Balança. Veure’m com acaba el tema!