Últims dies a l'Argentina

Dissabte dia 24 d’abril vaig arribar a Rosario procedent de San Ignacio després de passar tota la nit viatjant en autobús. La meva idea era conèixer la tercera ciutat de l’Argentina en número d’habitants. Després d’instal·lar-me vaig anar a passejar pel centre i voltants. Rosario no em va agradar gaire o gens. Sota el meu parer, és una ciutat mal estructurada on al centre només hi ha botigues i els bars i restaurants estan aïllats en un altre àrea força lluny i aparentment sembla una ciutat dormitori. Segons em varen comentar el millor de la ciutat és a la ribera del riu Paraná.

Diumenge dia 25 d’abril vaig decidir deixar Rosario i anar-me’n a Buenos Aires per acabar de passar els últims dies a l’Argentina a San Telmo, el meu barri preferit. A l’arribada a Buenos Aires, com sempre, vaig escollir un hostel de la guia que semblava interessant i hi vaig anar. Encara no havia pagat l’habitació quan vaig veure que des del hostel organitzaven una sortida per anar a veure el partit de futbol a La Bombonera entre Boca i San Lorenzo, tot un clàssic del futbol argentí. Quina passada, just el que somiava fer!

Símbols de Boca a tot arreu

Riquelme, un ídol a La Bombonera

Comença l'espectacle!

La Bombonera vibrant!

Al mig de la grada popular

Gol de Martín Palermo

I la bronca típica en un partit argentí

El millor de tot és veure com la grada anima constantment

Les figures actuals de Boca

Dilluns dia 26 d’abril vaig redescobrir San Telmo passejant pels seus carrers i fent un cafè en una cafeteria de la plaça Dorrego.

A la nit vaig anar a sopar a un restaurant amb música en directe amb la Gaby i la Sílvia, dues argentines que vaig conèixer a l’illa del Sol. I per acabar varem anar a una milonga a veure ballar tango.

San Ignacio Miní

Divendres dia 23 d’abril, dia de Sant Jordi, vaig traslladar-me al poble de San Ignacio per visitar les ruïnes més ben conservades de l’època de les Missions Jesuítiques: San Ignacio Miní. A principis del segle XVII es van fundar les Missions Jesuítiques per evangelitzar als indis Guaranís del cor de la conca de La Plata, actualment territoris d’Argentina, Paraguai i Brasil. Es van fundar 30 pobles organitzats que registraven més de 140000 persones a la meitat del segle XVII.

La plaça era el centre principal de la ciutat

Davant de les restes de l'esglèsia

Capitell

Altar major

Detall del terra de l'esglèsia

Emblema de la Companyia de Jesús o Jesuïtes

L'arbre amb el cor de pedra

Detall de la columna a l'interior de l'arbre

Restes de les vivendes

Les missions van ser abandonades a finals del segle XVIII, després de l’expulsió del Jesuïtes pel Rei Carles III d’Espanya.

Per la tarda vaig apropar-me a la casa museu de Horacio Quiroga a les afores de San Ignacio. Aquest escriptor Uruguaià va ajudar a principis del segle XX a redescobrir les deteriorades ruïnes de San Ignacio Miní.

Maqueta de la primera casa d'Horacio Quiroga

Segona casa d'Horacio Quiroga

Cascades d'Iguazú

Després de la parada d’una setmana a Barcelona per celebrar el gran esdeveniment familiar de la boda de la Roser i el Joan, el dilluns dia 19 d’abril vaig reprendre el meu viatge. Després de 3 vols, 2 transfers amb bus i un total de 26 hores de viatge, el dimarts dia 20 d’abril vaig arribar a Puerto Iguazú a la província Argentina de Misiones. L’objectiu no era altre que visitar un altra meravella natural: les Cascades d’Iguazú.

Dimecres dia 21 d’abril vaig començar el dia amb energia, feia sol i per tant les condicions eren òptimes. El Parc Nacional Iguazú és força gran i permet fer diversos circuits per veure les cascades. El meu objectiu era fer tota la visita en un dia però el temps es va girar d’esquena i a mig matí va començar a ploure a bots i barrals. Vaig tenir temps de veure el circuit superior, el circuit inferior i també de fer l’aventura nàutica. Després de veure que no parava de ploure, vaig decidir tornar al poble de Puerto Iguazú i esperar que l’endemà tingués més sort.

Salt Bossetti des del circuit superior

Coati

Fixeu-vos que hi ha una barca al peu de la cascada...

A punt de rebre una bona remullada sota les cascades...

La visió des de la barca no és massa bona però el soroll és eixordador

Per la tarda el temps va millorar una mica i vaig apropar-me al punt anomenat Hito Tres Fronteres, just on s’ajunten els rius Iguazú i Paranà , que delimita les fronteres entre Argentina, Brasil i Paraguai.

Dijous dia 22 d’abril no començava amb massa bones prediccions, continuava plovent intermitentment i no semblava que no hagués de millorar. Tot i així, em vaig armar de paciència i la capelina goretex va fer la resta. Vaig anar directament a veure la part més espectacular: la Garganta del Diablo. No es pot descriure amb paraules, com a mínim jo no se fer-ho i les fotografies tampoc son massa representatives de la sensació que un té al contemplar aquest espectacle de la natura. S’ha de presenciar en primera persona i t’has de deixar portar per les emocions. Simplement impressionant!

Una part del cirucuit es pot fer en tren

Tots els circuits es fan per passarel·les

Primera visió de la Garganta del Diablo

Vapor d'aigua que puja des del fons de la cascada

Garganta del Diablo

Al mirador de la Garganta del Diablo

L’altra visita que em va quedar pendent del dia anterior era veure un altra part menys espectacular del Parc Nacional Iguazú però pel meu gust més fotogènica: el salt Bossetti. Arribar pràcticament a sota mateix del salt d'aigua i “només” mullar-se sembla una provocació a la natura i tothom vol fer-se la foto en aquest punt.

Salt Dos Hermanas

Salt Bossetti des del circuit inferior

Remullant-me al salt Bossetti