dimecres, 2 de juny de 2010

Aotearoa (New Zealand) - illa nord

Dijous dia 20 de maig vaig arribar a Auckland procedent de Papeete (Polinèsia Francesa) després d’un vol de 6 hores en temps real però que va suposà 28 hores de rellotge, és el que té viatjar per aquestes contrades en sentit d’est o oest. La primera impressió de New Zealand va ser que el temps era força diferent de la Polinèsia, feia fresca, estava tapat i després pluja i més pluja. Us he de confessar que vaig estar mirant vols per anar a Fiji però sortia massa car.

Divendres dia 21 de maig va continuar plovent i semblava que n’hi havia per estona però no volia perdre més el temps a l’hostal i vaig decidir agafar un autobús i donar una volta per la ciutat. A l’alçada del barri de Parnell vaig aprofitar per baixar de l’autobús i anar a visitar el Museu d’Auckland. Allà hi ha molta informació de la història del país així com de la seva cultura Maorí. New Zealand és la tercera punta d’un triangle hipotètic format per Hawai, Rapa Nui i Aotearoa, on la Polinèsia hi queda just al mig. Tota l’àrea compresa per aquest triangle té una cultura amb arrels a la Polinèsia. Al museu vaig gaudir d'una representació de cants i danses tradicionals Maorís. Les danses intimidadores típiques abans d’una lluita son molt espectaculars i encara avui dia son utilitzades per l’equip nacional de rugbi conegut com els All Blacks.




A la tarda, aprofitant que finalment va deixar de ploure, vaig passejar una estona pel centre de Auckland i vaig visitar alguns parcs, el campus universitari i el port.



Casa Victoriana amb la Sky Tower al fons

Sky Tower de nit

Dissabte dia 22 de maig va començar la nova aventura de conduir un cotxe de lloguer amb canvi automàtic en un país desconegut i on es condueix per l’esquerra. Al principi va ser complicat i només sortir del parking ja em vaig equivocar agafant la carretera en sentit contrari a on volia anar. Després, un cop situat a l’autopista en direcció al nord del país, ja vaig començar a gaudir del viatge i dels paisatges verds característics de New Zealand. Després de quasi 5 hores de viatge vaig arribar a Paihia, davant mateix de la Bay of Islands.

Paisatges sempre verds

Diumenge dia 23 de maig vaig dedicar-lo a visitar Waitangi, el lloc on va començar a existir New Zealand com a país quan l’any 1840 es va signar el Tractat de Waitangi entre la Corona Britànica i els representants de les tribus Maorís.


Whare Runanga o casa de trobada

Waitangi Treaty Grounds

Waka Taua o canoa de guerra


A la tarda volia anar amb el ferri a Russell, un poblet just a l’altra banda de la badia on el capità James Cook va arribar amb el seu mític vaixell Endeavour, però un altre cop la maleïda pluja va fer acte de presència i m’ho va impedir.

Bay of Islands i amb Russell al fons

Dilluns dia 24 de maig vaig fer un trajecte llarg per arribar al Cape Reinga que és el punt més al nord de New Zealand. Abans d’arribar-hi vaig fer una paradeta a la Ninety Mile Beach per veure per primer cop aquesta platja espectacular que en realitat té una llargada de 90 kilòmetres i no milles. Aquí em vaig divertir una estona llaurant la sorra amb el meu bòlid. Malgrat està prohibit entrar a la platja amb el cotxe de lloguer i totes les companyies t’ho diuen quan signes el contracte, a la temptació em va poder i va ser una descàrrega d’adrenalina.

És la tardor a New Zealand


El meu bòlid de lloguer

Deixant rastre a la Ninety Mile Beach

Finalment vaig arribar al Cape Reinga on coincideixen l’oceà Pacífic amb el mar de Tasmània. En dies de tempesta les onades poden arribar als 8 o 10 metres. El Cape Reinga és un lloc sagrat pels Maorís perquè consideren què és el punt des d’on les ànimes emprenen el viatge fins a la seva llar espiritual.

Te Werahi Beach al costat del Cape Reinga

El far del Cape Reinga


Al fons les dunes de sorra de la Ninety Mile Beach

Qualsevol compta ovelles aquí!

De baixada volia tornar a entrar a la Ninety Mile Beach per fer la cabra una estona. La platja és espectacular i estava sol, no hi havia ningú, era tota per mi. Però jugant, jugant, el bòlid amb tracció davantera es va quedar clavat a la sorra. Si, si podeu riure! Jo no m’ho podia creure i em vaig posar molt nerviós perquè amb la pujada de la marea quedaria atrapat a l’aigua... I allà no hi havia ni Déu! Vaig provar infructuosament de treure el cotxe de la sorra però res de res d’allà no es movia. Quan ja m’havia fet a l’idea d’anar a buscar ajuda on fos, vaig veure molt lluny una furgoneta que anava per la vora de la platja i ja em veieu cridant i saltant com un boig per tal que vinguessin a ajudar-me. Please help me! Quan va arribar la furgoneta amb tres nois ja duien una corda a la mà com si sabessin el que m’havia passat. Suposo que deu passar tot sovint que agosarats com jo es quedin atrapats i ells els hagin d’ajudar. En només un minut van treure el meu cotxe de la sorra i em van recomanar que sortís de la platja perquè la marea estava a punt de pujar. Ara me’n ric de l’anècdota però en aquells moments vaig passar uns minuts de molta angoixa. Lamentablement no vaig ni pensar en fer-me una foto de record amb els meus àngels de la guarda.

Ninety Mile Beach, allà al fons és on em vaig quedar atrapat


Dimarts dia 25 de maig vaig conduir durant més de 600 kilòmetres en direcció sud fins arribar a Rotorua, una ciutat situada en un àrea geotèrmica important, plena de volcans, guèisers i hot springs.

Dimecres dia 26 de maig vaig anar a visitar el complex geotèrmic de Te Puia o Whakarewarewa on hi ha el guèiser Pohutu, el més famós perquè les seves erupcions arriben a una alçada de 20 o 30 metres. En tota l’àrea del Te Puia hi ha força fumaroles i és com si l’infern fos allà sota mateix. També vaig poder veure (però no fotografiar) un Kiwi, l’au és tot un símbol a New Zealand i està protegida perquè està en perill d’extinció.


Davant del guèiser Pohutu

Això fa xup-xup

Espectacle Maorí





Taller d'escultura Maorí




Per la tarda i malgrat la pluja intermitent, vaig passejar per Rotorua per veure una mica aquesta ciutat que és una de les més visitades de New Zealand.


Museu de Rotorua

Rotorua fa olor a sofre i hi ha fumaroles a tot arreu

St Faith's Anglican Church d'Ohinemutu

El Crist amb una capa Maorí sembla que camini sobre el llac 

Dijous dia 27 de maig vaig anar a fer un tomb de 200 kilòmetres per la Bay of Plenty i per tota la seva costa des de Tauranga fins a Whakatane. A l’hora de dinar vaig parar al poblet de Maketu que és el poble on va arribar la canoa Te Arawa procedent de la Polinèsia i capitanejada per Tamaketekapua.


I a la nit vaig anar a veure un espectacle Maorí molt interessant al poblat de Mitai. Dels diversos espectacles Maorís que he vist aquest és el més millor perquè a banda de les danses tradicionals, aquí t’expliquen detalladament el significat de moltes coses de la seva cultura i també acabes degustant el típic Hangi.







Divendres dia 28 de maig vaig anar a visitar el complex geotèrmic de Wai-O-Tapu. En aquest complex també hi ha un guèiser força espectacular anomenat Lady Knox que fa una erupció diària a les 10:15 a.m. Si be el fet que l’erupció sigui tan puntual em fa pensar en que sigui un truc comercial, el complex Wai-O-Tapu em va semblar molt més interessant que l’anterior perquè s’hi poden veure moltes altres coses com una piscina amb uns colors espectaculars, volcans col·lapsats, bancals minerals i també piscines de fang fent xup-xup.






Sembla que hi hagi l'infern aquí sota

Finalment vaig arribar a Taupo, una ciutat situada al costat del llac més important de New Zealand i que porta el mateix nom.


Dissabte dia 29 de maig vaig anar a informar-me a Taupo i després també a Turangi com podia fer el Tongariro Alpine Crossing considerat el millor trekking d’un dia de New Zealand. Lamentablement el temps pre-hivernal fa que la ruta estigui tota coberta de neu e impedeix qualsevol expedició a la zona fins que millorin les condicions, cosa d’altra banda poc provable.

Diumenge dia 30 de maig vaig arribar a National Park Village per tal d’estar el més a prop possible del Mt. Tongariro i esbrinar si realment era impossible pujar-hi. I només arribar, preguntem a l’hostal i ens diuen que cap problema i que segurament l’endemà seria un bon dia per intentar-ho. En menys de 5 minuts ja teníem organitzada l’excursió amb el transport i havíem llogat botes, grampons, guants i pantalons a prova d’aigua i vent. Encara teníem tota la tarda lliure i amb el Dennis, un alemany rodamón com jo que vaig conèixer a Taupo, varem decidir escalfar motors i fent la Silica Rapids Walking Track, una caminada de 2,5 hores al voltant de Whakapapa Village.

Preparat per fer el millor trek d'un dia de New Zealand





Dilluns dia 31 de maig era el gran dia escollit per fer la Tongariro Alpine Crossing. El trek té 19,4 km i es pot fer en 6-8 hores depenent de les condicions meteorològiques i la condició física de cadascú. Nosaltres, a més, teníem previst pujar al cim del Mt. Tongariro i això volia dir uns 3 km de trek sobre neu i glaç i aproximament 1,5 hores més. Quan ens varem llevar de bon matí feia un fred mortal i el glaç estava present per tot arreu al voltant de l’hostal. El cel estava cobert però a mesura que va anar passant el dia el temps va anar millorant.

El dia comença esplèndid

A l'inici del trek


Molt lluny es pot veure el Mt. Taranaki

Trepitjant neu


Al South Crater

El Mt. Tongariro molt a prop

Calçat amb grampons

Quin fred que fa!

A dalt del Mt. Tangoriro

Gaudint de la millor panoràmica del Mt. Ngauruhoe

Formacions de lava estranyes amb al Mt. Ngauruhoe de fons

Emerald Lakes

Red Crater

A l'Emerald Lake

Tot està glaçat

Blue Lake

Fumaroles

Després d’arribar al cim tocava baixar i aquí els meus genolls ja van començar a patir de valent, per variar. A l’arribada a l’hostal estava rendit però content per haver aconseguit fer el trek amb unes condicions climatològiques fantàstiques.

A l'arribada, objectiu aconseguit

Dimarts dia 1 de juny, sota una pluja intensa, vaig fer un altre llarg trajecte amb el cotxe per acabar creuant amb ferri des de Wellington a l’illa sud de New Zealand. Veient temps, encara em faig creus de la sort que varem tenir el dia anterior perquè ens va fer sol tot el dia i no va fer gens de vent.

5 comentaris:

  1. Quina passada!!! I què diferent del vist fins ara!!! :)

    ResponElimina
  2. molt bona la del cotxe, malgrat muntanyes, balls, menajrs, trekings i xups xups que semblen que jo hagi fet llenties, l'episodi de la platja molt divertit ;-), quin canguel·lo

    ResponElimina
  3. Carai!!!! Tomàs ens has donat una alegria! Naltros al setembre anem a Nova Zelanda i havíem perdut totes les expectatives de poder fer el Tongariro Alpine Crossing... veig que tu l'has fet, al setembre dedueixo que no hi haurà tanta neu...

    ResponElimina
  4. Arraides!!!!

    fent trombos per la platja recordes els que feiem pel xiringuito i la Font de la O.... només et devia faltar la cervesa...

    Tu rai... que ja saps com escapar de la marea... això no passa a Pobla!

    Bona nit i tapat!!!

    ResponElimina
  5. To,
    Te estas convirtiendo en todo un aventurero....
    Que diferencia de verte en BCN a verte por el mundo!!!!!!! Que sorpresa!
    Y me encanta verte tan contento.

    Olga

    ResponElimina