Actualització del blog

Aquest és un post informatiu per tots aquells que seguiu el blog. A dia d'avui ja estant disponibles les cròniques dels següents països:

- Iran

- Israel

Les vaques no volen, ni volaran!

Fa dies que em ronda pel cap escriure aquest post. Durant el meu viatge em vaig connectant habitualment a les webs de la premsa de casa nostra. No se massa be perquè últimament estic trobant als mitjans de comunicació bastants articles amb una certa Iranofòbia. Sembla que els agradi fica el dit a la nafra publicant noticies amb titulars espectaculars i quan més negatius respecte a Iran, millor. Potser aquesta és la manera d’aconseguir més audiència i vendre més. M’agradaria saber quans dels periodistes que signen aquestes notícies coneixen Iran de prop. Sincerament, tinc seriosos dubtes que hi hagin estat mai.

A Iran, com tothom ja sap, hi ha actualment instaurat un sistema polític que no és res més que una dictadora, pura i dura. Això per si mateix ja sabem com limita les llibertats de la gent. Ho estàs a favor del sistema o la repressió et perseguirà allà on vagis. Per si no n’hi hagués prou, a Iran aquesta dictadura és de caràcter religiós, Islàmic concretament. A la falta de llibertats, s’hi acumula un conjunt de codis de conducta que condicionen en aquest país la vida del dia a dia. El règim Islàmic inculca uns valors que disten molt de la igualtat de sexes que es proclama al món occidental. Des de ben petits els nens i les nenes van a escoles diferents. Ells son educats per ser homes i elles per ser dones, evidentment segons els cànons que marca el règim.

A Espanya, sense anar més lluny i no fa tants anys, també varem tenir una dictadura que va durar més de trenta anys. En aquest cas la dictadura era de caràcter militar però anava de la mà de l’anomenat Nacional Catolicisme que va condicionar amb els seus valors el comportament de vàries generacions.

Després de quasi onze mesos viatjant per més de quinze països, encara no tinc clar quin és el país que m’ha agradat més. Que un país t’agradi més o menys és una cosa molt personal que cadascú pot valorar de forma diferent. A tots els països he trobat llocs fascinants i paisatges de somni. Malgrat tot, els millors records que m’enduc de cada lloc son els intangibles, les experiències personals i anècdotes viscudes. Malgrat a Iran hi ha força llocs macos per veure, potser no recordi aquest gran país com el més bonic del món. Iran és un país que m’ha sorprès, a banda del rol del tot qüestionable que tenen les dones en aquesta societat, per la seva modernitat. És un país fàcil de viatjar, organitzat, amb sistemes de transport comparables en qualitat als europeus i jo sempre m’hi he trobat segur. Però el millor d’Iran és la seva gent, de ben segur la més hospitalària i generosa que m’he trobat mai.

Durant els últims anys he coincidit amb força viatgers que ja havien conegut Iran. Tots, absolutament tots, m’han parlat meravelles d’aquest país. Però d’altra banda, sempre que he comentat la meva voluntat d’incloure Iran dins el meu itinerari de volta al món, no se perquè tothom que no coneix el país s’estranya i em pregunta si n’estic segur i si no serà massa perillós. Està clar que aquí falla alguna cosa. Perquè hi ha aquest sentiment tant diferent entre els que coneixen Iran i els que no? És que algú està mentint? Doncs, suposo que no. M’inclino a pensar que qui no ha visitat Iran ha escoltat massa notícies negatives dels mitjans de comunicació que han aconseguit crear un corrent d’opinió negatiu vers aquest meravellós país.

Tehran II

Dilluns dia 22 de novembre he volat de Kerman a Tehran i curiosament a l’avió m’he trobat un altre cop a l’Hamid.

Dimarts dia 23 de novembre he fet les visites que no vaig poder fer el primer dia del tour a Tehran. Primer he anat a visitar el Golestan Palace, residència construïda durant la dinastia Qajar. El conjunt d’edificis i jardins son un oasis de silenci al centre de Tehran.

Després ha anat passejant fins al gran basar, un gran centre comercial de més 20 km de carrerons atapeïts de gent i amb 2000 botigues de tot el que et puguis imaginar. Entre mig he visitat la Imam Khomeini Mosque on no se el perquè està prohibit fer fotografies.

He anat a dinar a un restaurant tradicional de Tehran i molt a prop he visitat el National Jewels Museum. En aquest museu es pot veure un conjunt espectacular de joies i tot tipus de pedres precioses que formaven part de la reialesa durant les dinasties Safavid i Qajar.

Abans de tornar al hotel he anat a passejar una estona per un dels parcs del centre de Tehran.

Istak

La Istak és un altra cervesa sense alcohol que he provat a Iran.

Firouzeh Hotel

A Tehran m'he allotjat uns dies al Firouzeh Hotel, un establiment molt recomanable i on l'hospitalitat iraniana del Sr. Mousavi reconforta a qualsevol viatger.

Rial d'Iran

Kerman

Dimecres dia 17 de novembre he dedicat el matí a actualitzar el blog a l’hotel de Tehran. A la tarda he volat fins a Kerman. A l’aeroport he conegut a l’Hamid, hem començat a parlar fins que ha arribat l’hora d’embarcar. Després de recollir l’equipatge a Kerman, l’Hamid m’estava esperant a la porta de sortida i m’ha dut fins a l’hotel amb el taxi que ell ha agafat. A l’arribada no m’ha deixat pagar res i a més hem quedat per divendres anar junts a Mahan, la ciutat originaria dels seus pares. Aquest és un clar exemple de l’hospitalitat Iraní.

Dijous dia 18 de novembre he hagut de canviar d’hotel perquè el que he passat la nit estava ple i a més superava de bastant el meu pressupost. He perdut quasi tot el matí perquè no ha estat gens fàcil trobar-ne un altre amb una relació qualitat preu del meu gust.

Després he fet un tomb pel basar i la Jame Mosque. Mentre dinava en un restaurant local a prop del basar, he conegut a l’Azizi. Sense adonar-nos hem xerrat una hora llarga fins que ha aparegut una família, una parella amb un fill petit. L’home també s’ha interessat per la nostra conversa. L’Azizi feia d’intèrpret i més o menys ens hem anat entenent. S’han acabat fent unes fotos de record amb mi. Després amb l’Azizi hem anat a visitar els Hamam-e Ganj Ali Khan, uns grans banys públics ara restaurats i convertits en museu. Després m’he acomiadat de l’Azizi. Qui sap si potser me’l trobaré un altre cop.

Divendres dia 19 de novembre he fet temps durant tot el matí perquè fins després de dinar no havia quedat amb l’Hamid. Ha aparegut amb la seva dona i junts hem anat a visitar Mahan. Primer hem visitat l’Aramgah-e Shah Nematollah Vali, un mausoleu d’un conegut líder Sufi.

Després hem anat fins al Bagh-e Shahzde, uns enormes jardins amb fonts i un palau preciós. Sobta molt com al mig del desert hi pugui haver un lloc com aquest amb tanta abundància d’aigua i zones verdes.

L’Hamid i la seva dona han estat encantadors i hem passat plegats una tarda molt agradable. Quan hem tornat a Kerman he conegut al cunyat de l’Hamid i m’han dut a fer un petit city tour per llocs gens turístics. I abans d’acompanyar-me a l’hotel hem fet un gelat. Ha estat un plaer conèixer aquesta família i gaudir de la seva hospitalitat i generositat.

Dissabte dia 20 de novembre he anat amb savari (taxi compartit) fins a Rayen, un poblet situat a 110 km al sud de Kerman. Un dels grans tresors d’Iran era el Arg-e Bam o ciutadella de Bam. Però el terratrèmol ocorregut al 2003 ho va destrossar tot. Ara encara està en procés de reconstrucció però no es preveu que s’acabi fins d’aquí a uns cinc anys. Per aquesta raó m’he decidit a anar fins a Rayen i visitar el Arg-e Rayen. Malgrat no és comparable a l’antic Arg-e Bam, be a ser una rèplica i té força atractiu.

A la tarda i ja a Kerman, m’he apropat a un dels chaykhaneh o teahouse amb un dels ambients més magnífics que m’he trobat a Iran.

Diumenge dia 21 de novembre he anat a visitar els Kaluts, un àrea desèrtica situada a 140 km de Kerman. A l’estiu en aquest desert s’assoleixen temperatures de més de 60ºC. Per tant, pot arribar a ser perillós endinsar-s’hi sense un guia a ple dia. Molta gent hi passa la nit sota un sostre d’estels. Jo també tenia aquesta intenció a priori però en aquesta època de l’any les nits ja son massa fredes. Els Kaluts son com castells de sorra al mig de la immensitat del desert.

Després de tornada ens hem aturat a Shafi Abad i Shahdad per visitar un antic caravanserai (fonda dels antics viatgers del desert amb els seus camells) i una mesquita respectivament.

Per la tarda, mentre passejava pels carrers de Kerman m’he topat amb un parell de nois: l’Amir Hossein i el Sina. Amb ells he anat a sopar avui. Hem parlat e intercanviant punts de vista sobre Iran i el món occidental. Ha estat el millor punt i final a la meva estada a Kerman.