Les vaques no volen, ni volaran!

Fa dies que em ronda pel cap escriure aquest post. Durant el meu viatge em vaig connectant habitualment a les webs de la premsa de casa nostra. No se massa be perquè últimament estic trobant als mitjans de comunicació bastants articles amb una certa Iranofòbia. Sembla que els agradi fica el dit a la nafra publicant noticies amb titulars espectaculars i quan més negatius respecte a Iran, millor. Potser aquesta és la manera d’aconseguir més audiència i vendre més. M’agradaria saber quans dels periodistes que signen aquestes notícies coneixen Iran de prop. Sincerament, tinc seriosos dubtes que hi hagin estat mai.

A Iran, com tothom ja sap, hi ha actualment instaurat un sistema polític que no és res més que una dictadora, pura i dura. Això per si mateix ja sabem com limita les llibertats de la gent. Ho estàs a favor del sistema o la repressió et perseguirà allà on vagis. Per si no n’hi hagués prou, a Iran aquesta dictadura és de caràcter religiós, Islàmic concretament. A la falta de llibertats, s’hi acumula un conjunt de codis de conducta que condicionen en aquest país la vida del dia a dia. El règim Islàmic inculca uns valors que disten molt de la igualtat de sexes que es proclama al món occidental. Des de ben petits els nens i les nenes van a escoles diferents. Ells son educats per ser homes i elles per ser dones, evidentment segons els cànons que marca el règim.

A Espanya, sense anar més lluny i no fa tants anys, també varem tenir una dictadura que va durar més de trenta anys. En aquest cas la dictadura era de caràcter militar però anava de la mà de l’anomenat Nacional Catolicisme que va condicionar amb els seus valors el comportament de vàries generacions.

Després de quasi onze mesos viatjant per més de quinze països, encara no tinc clar quin és el país que m’ha agradat més. Que un país t’agradi més o menys és una cosa molt personal que cadascú pot valorar de forma diferent. A tots els països he trobat llocs fascinants i paisatges de somni. Malgrat tot, els millors records que m’enduc de cada lloc son els intangibles, les experiències personals i anècdotes viscudes. Malgrat a Iran hi ha força llocs macos per veure, potser no recordi aquest gran país com el més bonic del món. Iran és un país que m’ha sorprès, a banda del rol del tot qüestionable que tenen les dones en aquesta societat, per la seva modernitat. És un país fàcil de viatjar, organitzat, amb sistemes de transport comparables en qualitat als europeus i jo sempre m’hi he trobat segur. Però el millor d’Iran és la seva gent, de ben segur la més hospitalària i generosa que m’he trobat mai.

Durant els últims anys he coincidit amb força viatgers que ja havien conegut Iran. Tots, absolutament tots, m’han parlat meravelles d’aquest país. Però d’altra banda, sempre que he comentat la meva voluntat d’incloure Iran dins el meu itinerari de volta al món, no se perquè tothom que no coneix el país s’estranya i em pregunta si n’estic segur i si no serà massa perillós. Està clar que aquí falla alguna cosa. Perquè hi ha aquest sentiment tant diferent entre els que coneixen Iran i els que no? És que algú està mentint? Doncs, suposo que no. M’inclino a pensar que qui no ha visitat Iran ha escoltat massa notícies negatives dels mitjans de comunicació que han aconseguit crear un corrent d’opinió negatiu vers aquest meravellós país.

A la meitat del viatge

Aquest blog és un diari personal de les experiències del meu dia a dia complementat amb moltes imatges que segurament acabaran conformant l’àlbum del viatge. Fa temps que vull escriure una crònica diferent a les habituals. Després de sis mesos i just a la meitat del viatge, potser és un bon moment per fer-ho. No tinc clar per on començar i és que jo soc de ciències, no de lletres.

El viatge no se si m’acabarà canviant, no ho crec, però si que crec que hi haurà un abans i un després. Estic aprenent a valorar i viure el present deixant de banda el futur i també el passat. No serveix de massa fer plans contínuament del que faré o deixaré de fer. Tampoc vull perdre el temps pensant en el que vaig fer be o malament en el passat. En definitiva intento viure al màxim el meu dia a dia. Decideixo sobre la marxa la major part de les coses que acabo fent. De fet, l’únic que tinc establert a priori son les dates dels vols i els països que vull visitar. I viatjant així em sento còmode.

En aquesta primera meitat del viatge he conegut països de dos continents totalment diferents: Sudamèrica i Oceania. Començar el viatge per Sudamèrica va ser un gran encert perquè és un continent fàcil per un Hispà parlant. El cost de la vida en general és més barat que a Europa i això també ajuda alhora de complir amb el pressupost preestablert.

Oceania és un continent que m’ha sorprès per les seves cultures ancestrals. He hagut d’espavilar-me amb els idiomes: francès i anglès. Això no ha estat mai un problema perquè m’he acabat acostumant a entendre al voltant d’un 60% del que em diuen i la resta ho intueixo pel context. Els països Oceànics tenen un nivell de vida molt superior als Sudamericans i el control de les meves despeses ha estat complicat i en molts moments m’he adaptat a cuinar diàriament per no gastar tant.

Quan algú em fa la típica pregunta: Quin país t’ha agradat més? A mi em resulta impossible dir-ne només un. Lògicament a cada país vaig als millors llocs i faig les activitats més interessants. Per tant, tinc bones sensacions de tots els països que he visitat. A mesura que passa el temps, el que més m’agrada és la globalitat que va assolint el meu viatge.

Un altra pregunta recurrent és: Com portes el fet de viatjar sol? Doncs després de sis mesos ho porto força be. M’he adaptat a conèixer constantment gent nova. És sorprenent el nombre de viatgers que hi ha pel món. Cadascú amb la seva pròpia història, motivació i experiència. El món està ple de viatgers i els albergs son un bon punt de trobada. Encara recordo les sensacions al primer alberg de Buenos Aires compartint dormitori amb cinc noies de països diferents. De fet, hi ha moltes més noies viatjant soles que nois. Els nois més aviat viatgen en parella o amb un grup d’amics. Això també m’ha resultat sorprenent. Recordo quan en alguns llocs a Bolívia no vaig trobar cap alberg i com ho vaig trobar a faltar aquell caliu. El grau de companyonia és molt elevat i acabes coneixent gent de tot arreu. Els millors albergs i, sense cap tipus de dubte, en els que m’he trobat més a gust han estat els de la cadena BBH a New Zealand.

Ara mirant endavant, els propers sis mesos prometen fortes emocions. Àsia és un continent especial per mi. Ara tot just començo a visitar Indonèsia però després... M’agafa calfreds només de pensar-hi: Malàisia, Xina, Corea del Nord, Tibet, Nepal, Uzbekistan, Iran, Síria, Líban, Israel i Jordània. Tots els països son prou interessants però a nivell cultural crec que ara ve la millor part del meu viatge. La convivència de varies religions en un país, ja ho estic palpant a Indonèsia, no és mai fàcil. Entraré al món islàmic de ple, un món potser massa desconegut pels occidentals. Abans passaré per les cultures ancestrals a la Xina, el Tibet i Nepal. Vull veure amb els meus ulls la muntanya més alta del món: l’Everest. I al mig del viatge a la Xina, la cirereta del meu viatge, una incursió a un dels països més desconeguts i tancats del món: Corea del Nord.

El temps passa molt ràpid i jo vull continuar aprofitant al màxim meu dia a dia d’aquest any tan especial per mi. I per acabar una frase que resumeix moltes de les emocions viscudes:

“Hi ha tanta bellesa al món, que sovint sento que és massa per mi”

American Beauty

Esperant que surti el sol

La vida té cops amagats, que us he d’explicar jo ara, no? En un viatge com el meu d’un any no tots els dies son flors i violes. Hi ha alguns dies, sortosament molts pocs, que son per oblidar. Però el més important és encarar-los i mirar de passar pàgina el més aviat possible.

Sempre m’ha fet gràcia l’astrologia i soc d’aquells que miro, ni que sigui de reüll, l’horòscop del dia. Fa quasi dos anys, com passa el temps, un amic de la meva amiga Carme, que es dedica a temps parcial a fer prediccions amb les cartes del Tarot, va dedicar-nos una estona a un grup d’amics. Fins llavors només sabia que el meu signe és Balança. Aquell dia però, vaig entendre que el meu ascendent Àries te força influència sobre la meva forma de ser. Mentre el signe de Balança es caracteritza per buscar constantment un equilibri, Àries és un signe de foc. O sigui, tot lo contrari. Encara recordo com la Carme al·lucinava interpretant la meva carta astral. I jo no entenia res i em pixava de riure mirant-li la cara d’entusiasme.

Però veure com algú que no et coneix de res et diu coses a la cara que ni els teus millors amics coneixen. Això si que em va posar la pell de gallina. Jo el vaig posar a prova i ell mirant les cartes anava responen a preguntes concretes. El temps li ha acabat donat un bon nivell d’encert a les seves prediccions. Malgrat tot, el que més em va sobtar va ser la conversa que varem mantenir sobre el que ell creia que a mi m’aniria be:

- I tu perquè no marxes a fer un viatge?

- Un viatge? A on?

- A qualsevol lloc, lluny perquè trenquis amb la teva rutina absorbent i malaltissa, segur que t’aniria bé.

- Uff no se, no se.

- Jo ho vaig fer en el seu dia i va ser el millor que mai he decidit fer. Ara be, a tu no et veig capaç de fer-ho, estàs massa centrat en teu dia a dia…

Doncs per ser que no em coneixia, la va tocar força el paio! Únicament va fallar en que el meu ascendent Àries un dia va decidir que ja n’hi havia prou i el somni desitjat s’havia de fer realitat d’una vegada per totes, ara o mai! I va ser el jo Àries, amb la seva arrogància, capacitat d’iniciativa, arriscat, improvisador, energètic, amb impulsos poc reflexius i a vegades amb certa agressivitat i mal caràcter, el que va guanyar-li la partida al jo Balança.

Diuen que després de la tempesta sempre arriba la calma, al igual que després d’un fred hivern sempre arriba una esplèndida primavera. Ara mateix em trobo a Sucre (Bolívia), una preciosa ciutat d’estil colonial, tot esperant que surti de nou el sol per continuar el meu camí. I és que ahir, tot d’una, vaig tenir un entrebanc inesperat i que em manté a l’espera o potser serà el repòs del guerrer? Un pas en fals a la dutxa de tipus banyera, relliscada segura. La mala fortuna va fer que tot el meu pes acabés xocant amb les costelles contra la banda alta de la banyera. Com a resultat una caiguda que ni a les millors pel·lícules d’acció. Les costelles van patir un cop tan fort que al primer moment vaig patir per un possible trencament.

Una visita a un hospital Bolivià no crec que sigui una cosa que facin massa viatgers. No és un lloc gens turístic. I no és que ho recomani, però be, conèixer les infraestructures hospitalàries d’un país també ajuda a entendre’n millor el seu funcionament. Els mitjans son els justos i necessaris però el tracte ha estat exquisit. La diagnosi: una contusió toràcica. El tractament: una banderilla de calmants al cul cada 24 hores durant tres dies i repòs.

Així doncs ara tinc temps per posar el blog al dia i planificar una mica els propers destins. I ja us avanço que el jo Àries vol fer canvis sobre la planificació prevista però encara ho està negociant amb el jo Balança. Veure’m com acaba el tema!

Perquè un viatge de volta al món durant un any?

Fer un viatge de volta al món durant tot un any visitant molts països desconeguts és un dels somnis que molts tenim o hem tingut algun cop. Desgraciadament, la major part dels somnis no es fan mai realitat, uns perquè senzillament son impossibles i altres perquè nosaltres mateixos ens autoimposem mil i una raons o excuses per tal de creure què no son possibles.

Fer un viatge de volta al món no és fàcil d’organitzar, ni és barat, però avui dia hi ha molts exemples que podem trobar a Internet de gent que ha fet realitat el seu somni amb tot tipus rutes i pressupostos més o menys assequibles.

Des de fa anys m’interessa conèixer cultures diferents a la nostra. M’agrada viatjar coneixent com viu la gent en altres indrets del món, quins interessos e ideals tenen, les seves tradicions i creences, què pensen de la vida, del seu país i a la resta del món, què els agrada menjar i beure, què els fa feliços, què els agrada i què no, etc... I com no, també m’agrada gaudir de llocs inhòspits i veure paisatges increïbles. M’agrada viatjar i és que la diferència entre un viatger i un turista consisteix en que el turista sap quan comença i acaba el seu viatge, i en canvi un viatger de veritat, sap quan comença, però no quan acabarà.

La meva experiència viatjant a anat a més els últims anys i m’ha permès conèixer gent i cultures diverses:

- 2003: Escòcia

- 2004: Irlanda

- 2005: Vietnam

- 2006: Cambotja i Myanmar (Birmània)

- 2007: Guatemala, Xiapas (Mèxic), Belize i Hondures

- 2008: India

- 2009: Tailàndia i Laos

Quan algú es planteja fer un viatge d’aquestes característiques podríem dir que passa per 5 etapes abans de l’inici de l’aventura:

- Etapa 1: És un somni

- Etapa 2: I… Perquè no?

- Etapa 3: Ho faig

- Etapa 4: Compte enrere

- Etapa 5: Inici del viatge

El meu somni de fer la volta al món existeix des de fa uns quans anys. De fet, i per concretar una mica, crec que el viatge a Vietnam l’estiu de 2005 va ser l’inici de tot plegat. Perquè no fer una parada en la nostra vida quotidiana i viatjar pel món durant tot un any? Una pregunta com aquesta vaig fer en veu alta. És més, recordo que va ser en un lloc fascinant: tot sopant en un vaixell al vell mig de Halong Bay, quina meravella d’indret! En aquell sopar tots i varem dir la nostra. Crec que tots estàvem d’acord en què era un gran somni però, al mateix temps, tots varem argumentar les mil i una raons que ens impedien fer-ho realitat: els diners, la feina, la hipoteca, la família, etc. Com he dit anteriorment, crec que molts cops aquests impediments que suposadament fan impossible assolir aquest somni no son més que excuses d’autocomplaença per tal d’alliberar-nos de la responsabilitat de passar a l’etapa definitiva: Ho faig.

Així doncs, ara mateix amb la data de sortida prevista a principis de gener de 2010, jo ja he arribat al meu compte enrere.