dissabte, 10 de juliol de 2010

A la meitat del viatge

Aquest blog és un diari personal de les experiències del meu dia a dia complementat amb moltes imatges que segurament acabaran conformant l’àlbum del viatge. Fa temps que vull escriure una crònica diferent a les habituals. Després de sis mesos i just a la meitat del viatge, potser és un bon moment per fer-ho. No tinc clar per on començar i és que jo soc de ciències, no de lletres.

El viatge no se si m’acabarà canviant, no ho crec, però si que crec que hi haurà un abans i un després. Estic aprenent a valorar i viure el present deixant de banda el futur i també el passat. No serveix de massa fer plans contínuament del que faré o deixaré de fer. Tampoc vull perdre el temps pensant en el que vaig fer be o malament en el passat. En definitiva intento viure al màxim el meu dia a dia. Decideixo sobre la marxa la major part de les coses que acabo fent. De fet, l’únic que tinc establert a priori son les dates dels vols i els països que vull visitar. I viatjant així em sento còmode.

En aquesta primera meitat del viatge he conegut països de dos continents totalment diferents: Sudamèrica i Oceania. Començar el viatge per Sudamèrica va ser un gran encert perquè és un continent fàcil per un Hispà parlant. El cost de la vida en general és més barat que a Europa i això també ajuda alhora de complir amb el pressupost preestablert.

Oceania és un continent que m’ha sorprès per les seves cultures ancestrals. He hagut d’espavilar-me amb els idiomes: francès i anglès. Això no ha estat mai un problema perquè m’he acabat acostumant a entendre al voltant d’un 60% del que em diuen i la resta ho intueixo pel context. Els països Oceànics tenen un nivell de vida molt superior als Sudamericans i el control de les meves despeses ha estat complicat i en molts moments m’he adaptat a cuinar diàriament per no gastar tant.

Quan algú em fa la típica pregunta: Quin país t’ha agradat més? A mi em resulta impossible dir-ne només un. Lògicament a cada país vaig als millors llocs i faig les activitats més interessants. Per tant, tinc bones sensacions de tots els països que he visitat. A mesura que passa el temps, el que més m’agrada és la globalitat que va assolint el meu viatge.

Un altra pregunta recurrent és: Com portes el fet de viatjar sol? Doncs després de sis mesos ho porto força be. M’he adaptat a conèixer constantment gent nova. És sorprenent el nombre de viatgers que hi ha pel món. Cadascú amb la seva pròpia història, motivació i experiència. El món està ple de viatgers i els albergs son un bon punt de trobada. Encara recordo les sensacions al primer alberg de Buenos Aires compartint dormitori amb cinc noies de països diferents. De fet, hi ha moltes més noies viatjant soles que nois. Els nois més aviat viatgen en parella o amb un grup d’amics. Això també m’ha resultat sorprenent. Recordo quan en alguns llocs a Bolívia no vaig trobar cap alberg i com ho vaig trobar a faltar aquell caliu. El grau de companyonia és molt elevat i acabes coneixent gent de tot arreu. Els millors albergs i, sense cap tipus de dubte, en els que m’he trobat més a gust han estat els de la cadena BBH a New Zealand.

Ara mirant endavant, els propers sis mesos prometen fortes emocions. Àsia és un continent especial per mi. Ara tot just començo a visitar Indonèsia però després... M’agafa calfreds només de pensar-hi: Malàisia, Xina, Corea del Nord, Tibet, Nepal, Uzbekistan, Iran, Síria, Líban, Israel i Jordània. Tots els països son prou interessants però a nivell cultural crec que ara ve la millor part del meu viatge. La convivència de varies religions en un país, ja ho estic palpant a Indonèsia, no és mai fàcil. Entraré al món islàmic de ple, un món potser massa desconegut pels occidentals. Abans passaré per les cultures ancestrals a la Xina, el Tibet i Nepal. Vull veure amb els meus ulls la muntanya més alta del món: l’Everest. I al mig del viatge a la Xina, la cirereta del meu viatge, una incursió a un dels països més desconeguts i tancats del món: Corea del Nord.

El temps passa molt ràpid i jo vull continuar aprofitant al màxim meu dia a dia d’aquest any tan especial per mi. I per acabar una frase que resumeix moltes de les emocions viscudes:
“Hi ha tanta bellesa al món, que sovint sento que és massa per mi”
American Beauty

4 comentaris:

  1. ...Em sento molt feliç de veure't així, però no ho dubtava gens...El que estàs fent és una experiència maravellosa, i segueix gaudint a tope,no decaiguis, a mueeeeerte!!!!....I recorda la meva paraula més repetida al llarg de l'Around the world:....BRUTAAAAL!!!jajajaja.
    Salut i força amic,
    lluís

    ResponElimina
  2. Tomàs, com diu L. Wittgenstein en el seu Tractatus Logico-Philosophicus, “Si per eternitat no s’entén infinita durada temporal, sinó intemporalitat, aleshores viu eternament, el que viu en el present”. La teva eternitat passa per viure intensament el teu present; d’això en fas referència, i no en tinguis cap mena de dubte que és ben cert. No és tant rellevant el que havia pogut ésser, o bé el que podrà ser el dia de demà, sinó més aviat el que és, el moment actual, l’ara.

    El Luichi parla de brutalitats, i és un nombre indeterminat de brutalitats el que et fa continuar, pas a pas, gaudint de les meravelles del món.

    Una forta abraçada i vida eterna
    Marc

    ResponElimina
  3. Doncs si, a seguir aprenent i gaudint cada dia del camí!!

    ResponElimina
  4. Luichi i Marc, gracies germans viatgers. Com us trobo a faltar... Asia no es igual sense vosaltres, jajaja. Indonesia esta superant qualsevol expectativa previa i va cami de convertir-se en el millor pais del sudest asiatic dels que conec (i que ja en son uns quants).

    Francesc, ja veus que he aprofitat la gran frase del teu blog. Moltes gracies.

    ResponElimina