dijous, 25 de novembre de 2010

Les vaques no volen, ni volaran!

Fa dies que em ronda pel cap escriure aquest post. Durant el meu viatge em vaig connectant habitualment a les webs de la premsa de casa nostra. No se massa be perquè últimament estic trobant als mitjans de comunicació bastants articles amb una certa Iranofòbia. Sembla que els agradi fica el dit a la nafra publicant noticies amb titulars espectaculars i quan més negatius respecte a Iran, millor. Potser aquesta és la manera d’aconseguir més audiència i vendre més. M’agradaria saber quans dels periodistes que signen aquestes notícies coneixen Iran de prop. Sincerament, tinc seriosos dubtes que hi hagin estat mai.

A Iran, com tothom ja sap, hi ha actualment instaurat un sistema polític que no és res més que una dictadora, pura i dura. Això per si mateix ja sabem com limita les llibertats de la gent. Ho estàs a favor del sistema o la repressió et perseguirà allà on vagis. Per si no n’hi hagués prou, a Iran aquesta dictadura és de caràcter religiós, Islàmic concretament. A la falta de llibertats, s’hi acumula un conjunt de codis de conducta que condicionen en aquest país la vida del dia a dia. El règim Islàmic inculca uns valors que disten molt de la igualtat de sexes que es proclama al món occidental. Des de ben petits els nens i les nenes van a escoles diferents. Ells son educats per ser homes i elles per ser dones, evidentment segons els cànons que marca el règim.

A Espanya, sense anar més lluny i no fa tants anys, també varem tenir una dictadura que va durar més de trenta anys. En aquest cas la dictadura era de caràcter militar però anava de la mà de l’anomenat Nacional Catolicisme que va condicionar amb els seus valors el comportament de vàries generacions.

Després de quasi onze mesos viatjant per més de quinze països, encara no tinc clar quin és el país que m’ha agradat més. Que un país t’agradi més o menys és una cosa molt personal que cadascú pot valorar de forma diferent. A tots els països he trobat llocs fascinants i paisatges de somni. Malgrat tot, els millors records que m’enduc de cada lloc son els intangibles, les experiències personals i anècdotes viscudes. Malgrat a Iran hi ha força llocs macos per veure, potser no recordi aquest gran país com el més bonic del món. Iran és un país que m’ha sorprès, a banda del rol del tot qüestionable que tenen les dones en aquesta societat, per la seva modernitat. És un país fàcil de viatjar, organitzat, amb sistemes de transport comparables en qualitat als europeus i jo sempre m’hi he trobat segur. Però el millor d’Iran és la seva gent, de ben segur la més hospitalària i generosa que m’he trobat mai.

Durant els últims anys he coincidit amb força viatgers que ja havien conegut Iran. Tots, absolutament tots, m’han parlat meravelles d’aquest país. Però d’altra banda, sempre que he comentat la meva voluntat d’incloure Iran dins el meu itinerari de volta al món, no se perquè tothom que no coneix el país s’estranya i em pregunta si n’estic segur i si no serà massa perillós. Està clar que aquí falla alguna cosa. Perquè hi ha aquest sentiment tant diferent entre els que coneixen Iran i els que no? És que algú està mentint? Doncs, suposo que no. M’inclino a pensar que qui no ha visitat Iran ha escoltat massa notícies negatives dels mitjans de comunicació que han aconseguit crear un corrent d’opinió negatiu vers aquest meravellós país.

1 comentari:

  1. Un grandíssim post!!!!!!!
    No hi he estat mai però no per manca de ganes, de moment el tinc a la llista dels països pendents de visitar.

    Txell.

    ResponElimina