Datong

Dimecres dia 1 de setembre he arribat a Datong en tren. En aquesta ciutat de més d’un milió d’habitants no hi ha gran cosa per veure però és coneguda per les seves coves. Fins ara ha estat complicat trobar algú que parlés anglès a Xina, avui ha estat pràcticament impossible. Per sort a l’hotel una recepcionista parlava anglès i l’ha sensació ha estat com si trobés aigua al mig d’un desert.

Dijous dia 2 de setembre he començat el dia malament sense poder esmorzar com a mi m’agrada i sense prendre cafè. Tinc el síndrome d’abstinència de la cafeïna i això em provoca un cert malestar o simplement mala llet. Puc menjar de tot però a l’hora d’esmorzar necessito un cafè amb llet per posar-me en marxa!

Avui he anat a les famoses coves que m’han portat a aturar-me en aquesta ciutat. El conjunt de coves excavades en un penya-segat m’ha sorprès gratament. Ha valgut realment la pena aturar-se a Datong per visitar-les. Malauradament a les coves número 5 i 6, les més espectaculars de tot el conjunt, no està permès fer fotografies...

De tornada cap a la ciutat, un altra aventura divertida, he agafat un autobús local que encara ara no se on coi m’ha deixat... Després de preguntar i caminar una estona, m’he acabat orientant per arribar fins a l’hotel.

Abans no ho he comentat però a l’anada fins a les coves he sucumbit a l’oferta d’un taxista però a l’arribada l’he acabat engegant a pastar fang. Els taxistes son habitualment les primeres persones amb les que un interactua a l’arribada a una ciutat i malauradament la meva experiència ha estat negativa la major part de les vegades. Per tant, ara sempre que puc els evito perquè senzillament no me’n fio.