dimarts, 9 de març de 2010

Potosí

Diumenge dia 7 de març vaig arribar a Potosí procedent d’Uyuni.

Les últimes vistes del Salar de Uyuni

Després d’instal·lar-me a un Hostel cèntric, vaig fer una passejada per la ciutat per situar-me una mica. A l’igual que Uyuni, a Potosí hi ha molta població indígena vestida amb vestits tradicionals però es nota que és una capital important perquè disposa de tots els serveis necessaris. En el seu dia Potosí va ser una de les ciutats més importants, no només a Amèrica sinó a nivell mundial amb una població d’uns 150.000 habitants al segle XVI. D’aquí els Espanyols treien minerals com l’or i la plata pràcticament en estat pur i no havien de fer cap tractament químic posterior de purificació. El Cerro Rico de Potosí ha estat la mina més important d’Amèrica i actualment encara funciona amb l’extracció de plata però en forma de mineral (sulfurs i òxits) que posteriorment s’han de tractar químicament per acabar obtenint plata.

La Catedral





Esglèsia de San Bernardo

Esglèsia de San Lorenzo

Esglèsia de San Lorenzo

Dilluns dia 8 de març vaig anar a visitar una mina. Conèixer Potosí implica necessariament fer una visita a una mina per tal de copsar de primera mà els mètodes de treball i les condicions extremes a les que es veuen exposats diàriament els miners. Pot semblar una visita perillosa perquè no deixa de ser una visita a una mina en funcionament i això comporta un risc. Però després de la visita, us poc assegurar que el risc és el que menys recordo. Les condicions de treball son extremes fins al punt que la visita incloïa veure quatre nivells de galeries de la mina i jo em vaig quedar al primer... Quan estàvem baixant al segon nivell per un forat on només podia passar una persona arrossegant-se com un cuc pel terra, la quantitat de pols feia irrespirable l’ambient. La temperatura dins la mina anava pujant a mesura que t’hi anaves endinsant. I d’altra banda, a mi va arribar un moment que tot plegat em va provocar una sensació de claustrofòbia que em va fer prendre la decisió quedar-me a la primera galeria, ja en vaig tenir prou! Segons m’explicaven al quart nivell ja t’has de moure tota l’estona arrossegant-te com un cuc pel terra perquè l’alçada de la galeria és de només uns 50 o 60 centímetres.


Amb l'equip de miner

Mentre la resta del grup anava visitant la mina, el meu guia, una companya i jo varem tenir l’ocasió de parlar amb alguns miners i realment se’t posen els pels de punta quan t’expliquen les seves condicions reals de treball en el seu dia a dia. Normalment comencen a treballar amb 16 o 18 anys i una mitjana de 8 o 10 hores diàries. Dir-vos que varem trobar-nos un noi de només 15 anys i que ja feia un any que treballava a la mina! La esperança de vida d’un miner ronda els 50 anys perquè després d’uns anys treballant les malalties pulmonars es converteixen en irreversibles. I a tot això, un salari absolutament variable depenent de la quantitat i qualitat del mineral que puguin extreure diàriament, però en termes generals la mitjana del seu salari diari ronda de 70 a 100 Bolivians (aproximadament d’uns 7 a 10 euros). No fa falta dir-vos gran cosa més, no?

Al sortir de la mina varem tenir un altra experiència inimaginable en un altre lloc del món. Després de comprar dinamita al mercat com si compressim petards per Sant Joan, varem crear manualment una bomba manipulant la dinamita i col·locant-li una metxa de pólvora que un cop encesa en dóna un temps d’uns sis minuts posar-te en un lloc segur. Però sis minuts és molt temps, per tant la gent del grup s’anava fent fotos increïbles amb la bomba de dinamita i la seva metxa encesa fins que un parell de minuts abans de l’explosió els guies i ex-miners es van endur les bombes a punts controlats per la seva explosió. I finalment les bombes exploten fent un soroll eixordador i creant una enorme columna de fum. Ni Sant Joan, ni Falles de València, això si que és un bon petard!

Amb la bomba a les mans i la metxa encesa...

Aquesta vegada us quedeu sense imatges gràfiques perquè entrar a la mina amb una càmera reflex no és massa aconsellable i vaig preferir no endur-me-la. I sort que no ho vaig fer perquè dins la mina hagués estat perillós per la seva integritat.

Dimarts dia 9 de març, abans de marxar cap a Sucre, vaig visitar la Casa de la Moneda de Potosí. Donada la històrica importància de les mines d’or i plata de Potosí, aquí es va crear una important Casa de la Moneda on s’encunyaven la major part de les monedes que circulaven a l’època colonial Espanyola. Val la pena fer-hi una visita guiada d’una hora per la de veure les diverses etapes en la fabricació de monedes des de finals del segle XVI i fins a mitjans del XX. També és força espectacular veure la magnitud de l’edifici colonial construït en aquella època i amb un cost equivalent d’uns 10 milions de dolars actuals. I és que en aquella època es deia que a Potosí la gent cagada plata!

El pati principal de la Casa de la Moneda de Potosí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada